100_3299.JPGEl valencià apitxat es parla a les comarques del Camp de Morverdre, l'Horta, el Camp de Túria, la Ribera Alta, part de la Ribera i a les ciutats de Gandia i Xàtiva.
El nom apitxat prové del verb pitjar (prémer), pronunciat d'acord amb la fonètica pròpia d'aquest parlar. El seu origen cal buscar-lo en el nom que feien servir els veïns dels pobles que no apitxaven en referir-se a la manera de parlar dels pobles que ensordien alguns fonemes. Aquest canvi en la pronúncia es deu a la nombrosa immigració d'aragonesos a la zona central del País Valencià des de la conquesta, ja que aquests no pronunciaven alguns fonemes sonors. Els avantpassats aragonesos assimilaven el català ràpidament, però deixaren l'empremta del seu parlar en aquestes comarques.

Presenta les característiques següents:

Fonètica:
-ensordiment de la esse sonora, que es transforma en esse sorda: casa > cassa, onze > onse.
-ensordiment de les consonants g, j, tg i tj, que es pronuncien com una tx: gent > txent, menjar > mentxar, metge > metxe, platja > platxa.
-la v es pronuncia igual que la b: viure > biure.

Morfologia:
-ús del passat simple: aní, anares, anà, anàrem, anàreu, anaren.
-reducció de nos i vos a se: *se n'anem, *canvieu-se.


UN VÍDEO DE MOSTRA

A la pàgina web de l'Atles interactiu de l'entonació del català : hi ha una mostra de com es parla l'apitxat si hi busqueu l'entrevista feta a Alboraia. El poble d'Alboraia es troba al nord de la ciutat de València, a un 10 Km. de la població de Picassent. Bàsicament el seu parlar és el mateix en tota la comarca de l'Horta: En l'entrevista (reproduïda ací davall) dues dones majors parlen dels temps passats.Reproduïm el text que parlen les dones:


PARTICIPANT 1: Quan jo me casí, ma sogra tenia potser uns…
PARTICIPANT 2: (la talla) Però va ser caure...
PARTICIPANT 1: ...uns setanta i... tres, setanta i quatre, ara no me’n recorde bé. I jo me sentia que era, pues, una uela. Una uela, i era una uela, no? En aquell temps...
PARTICIPANT 2: La dona aquella? En aquell temps sí.
PARTICIPANT 1: Huitanta anys...
PARTICIPANT 2: (la talla) Perquè la gent entonces...
PARTICIPANT 1: ... però era una uela.
PARTICIPANT 2: (la talla) i entonces anava...
PARTICIPANT 1: Ma uela faltà amb huitanta-uno, i ja n’hi havia molta uela.
PARTICIPANT 2: I ja...
PARTICIPANT 1: (la talla) Però és que entonces anaven el vestit... que portaven.
PARTICIPANT 2: (la talla) Sí, era d’una altra manera la gent anava sempre de negre.
PARTICIPANT 1: I la forma de vestir, d’açò, i hui no mos dóna res posar-se de roig, o de quadros, o de...
PARTICIPANT 2: O lo que siga.
PARTICIPANT 1: O lo que siga. (riu) Que s’estile i au. A pesar de tot això, eh?, ma uela si visquera hui seria molt moderna. No se pense!
PARTICIPANT 2: (riu)
PARTICIPANT 1: Això ho tingueren que saber, ma uela era la tia Teresa la Reina.
PARTICIPANT 2: De tot n’hi ha. Sí, són persones que...
PARTICIPANT 1: (la talla) La tia Teresa la Reina! Però, veritat, era com una reina.
PARTICIPANT 2: Vol dir?
PARTICIPANT 1: Jo l’acompanyava molt a la vida d’ella, als balls, i era molt joveneta [1:00], i ella se fea amb tots. I el dia que se n’anàvem, ella s’arreglava (continua parlant baix) sempre tan bé! I quan se n’anava dien “Ai la tia Teresa, la tia Teresa la reina, mira que....” I quan era jove era molt moderna però hui... Quan jo festejava només volia que sabera de... d’això de... nóvios i de coses modernes. Aixina és que si visquera hui...
PARTICIPANT 2: (la talla) seria...
PARTICIPANT 1: Hui seria moderna.
PARTICIPANT 2: Vol dir?
PARTICIPANT 1: Tindria ja...
PARTICIPANT 2: Pues el temps aquell d’ells... jo pense que si mires aixina arrere, eh? Lo que ha canviat des d’entonces a hui, per exemple quaranta anys arrere. Quan ma mare tenia l’edat que jo tinc ara... Exactament. La meua germana moltes vegades diu...
PARTICIPANT 1: (la talla) Jo a ta mare la coneixia.
PARTICIPANT 2: Diu, “la mare quan tenia l’edat de mosatros...”. La meua germana a voltes diu “la mare quan tenia l’edat de mosatros va fer la festa, venien allí tots els festeros, aquelles jaranes... Mosatros és quan estàvem allí en l’horta i entonces és quan se posàvem a festejar i teníem nóvios. I diu “ I tu entonces a la mare la veies major?”. I jo dic “Si vols que te diga la veritat, no l’he vista major mai, a la mare”. La veritat és que quan ma mare se morí pues va ser... no sé... això de que se morí... [2:30] Bueno, ella és que arreplegà lo pitjor que podia arreplegar. Arreplegà un càncer de...
PARTICIPANT 1: Ai, això no!
PARTICIPANT 2: De panxa, de colon i mira... Això se l’endugué cap allà. Però que ma mare era divertida, era una dona que li agradava cantar i ballar... El meu fill té ahí amb un casset totes les coses que ma mare li contava.